Tontades!

Podria estar mirant-te hores seguides, sense dir res, sense cansar-me... Sentir-te parlar, veure com de vegades m'apartes la mirada perquè no me la pots mantindre, saber que ets allà, al meu costat, encara que sàpigui que no puc fer allò que voldria. No puc descriure què em passa pel cap quan ets al meu costat, perquè tampoc ho sé gaire bé.

Dius que esperi, i ho faig amb molt de gust imaginant-me com serà tot quan ja no calgui que ho faci més. Sense amagar-nos, sense límits... Però encara que esperi pacientment, no dubtes ni un moment que, al mateix temps, lluito per no perdre't, mai ha estat el meu estil esperar amb els braços creuats.

Saps que sóc al teu costat, que et recolçaré i et donaré força en els moments més difícils, i que ho seguiré estant encara que no et decideixis per mi. I és que, per sobre de tot, vull que siguis feliç.

Barça, Barça, Barça!!

Avui és obligatori felicitar el Barça pel triplet històric que ha aconseguit. Durant un parell d'hores milers de persones van estar patint, desitjant que es fes realitat, esperant. I, quan tot va acabar, felicitat absoluta.

Una temporada que no oblidarem: 2-6 al Madrid a casa seva, 4-1 a la final de la copa del rei, la lliga, la final de la champions d'ahir...

És increïble com molta gent s'oblida de tot mirant els partits del Barça, el sentiment d'alegria quan guanya... I és que, l'eslogan té raó:

SOM MÉS QUE UN CLUB!

El camí cap al no res

Coneixes algú i, després de molt de temps d'estar esperant no sé què de la gent, vols veure en aquesta persona les qualitats que et facin oblidar aquella altra a qui encara no has aconseguit borrar de la teva ment. Vols trobar qualitats fins i tot millors que les que tenia l'altra persona, però les té realment? No ho saps, perquè estàs més ocupat concentrant-te per no dir el nom d'aquella dona increïble que et va deixar emprenta, que en conèixer la d'ara, amb la imatge que t'has fet d'ella en tens prou.

Aquestes coses només poden funcionar si, afortunadament, la imatge que tens d'ella correspon a la real o si l'altra persona està tan convençut de que allò vostre pot funcionar que et dóna el temps que calgui. Però això no sol passar, no és gaire habitual. I, llavors, arriba el dia en que l'altra persona et diu que cap d'aquestos dos és el seu cas, que no li agrades i que no és, ni molt menys, qui tu pensaves que era.

Aquest dia et sents decebut, perquè, clar, aquesta era la persona que t'havia de fer oblidar aquella altra que, amb tota la bona intenció del món, tant mal et va fer i, ara, et trobes amb que mai ho farà. A més de decepció també sents que ets estúpid i t'emprenyes molt pensant: "com m'ha pogut enganyar aquesta a mi??" La resposta és senzilla: estaves massa ofuscada pensant en l'altra persona que no paraves cap atenció en aquesta.

Però tot això es passa de seguida, una setmana, potser un parell d'elles i n'hi haurà prou. Perquè, al cap i a la fi, allò que teníeu no era res: una mentida, un engany, un intent de bàlsam.

Aquesta "relació" (dubtosa) des del primer dia, va començar el camí cap al no res i, en efecte, és allà on ha acabat: al no res, sense cap significació per ningú.

Excusatio non petita, accusatio manifesta

Què intel·ligents que eren els romans, xe! I és que, si algú t'explica una cosa que no li has preguntat, què vol dir això? Que t'està enganyant, que intenta defendre's d'una cosa que sap, com tu, que és veritat. "No no, és que jo..." = culpable!!
I això li passa molt a aquest senyor del dibuix (que, per cert, no he fet jo... ja m'agradaria a mi), que es passa el dia predicant la seva inocència, que és víctima d'un complot del PSOE i del jutge Garzón, que com tothom sap és la bèstia negra del PP en els últims temps. Però la majoria dels valencians sabíem des que va ser escollit president (estic segura que fins i tot ho sabien molt dels qui el van votar) que és un mafiós i que és del mateix estil que el Zaplana (un honor? no ho crec).

I ara a veure què fa Marianico!! Que Francisco Camps (Francesc no, que el valencià és un idioma de camperols... ¬¬') va ser dels pocs que el va defendre fa un any i li va organitzar aquell congrés del PP (amb diners de tots els valencians, n'estic segura)...

Clar, que això del "excusatio non petita, accusatio manifesta" no només li passa al senyor president de la Generalitat Valenciana!! Li passa a moltíssima més gent. Però, què hi farem??

L'època de la tolerància

Ara tothom parla de fomentar la tolerància, sembla que ser tolerant sigui la major de les virtuts avui dia. Però, què és tolerar? Segons el diccionari de l'Enciclopèdia catalana, és "Suportar en els altres (quelcom que hom desaprova), usant indulgència, no prohibint-ho o no impedint-ho".

En la majoria dels casos sí és cert que hem de ser indulgents (tolerants), però, ho hem de ser sempre? És que hem de ser tolerants i indulgents amb la ideologia nazi, amb la pederàstia o amb el masclisme? Sincerament, crec que no. Què serà de la nostra societat si permitim que alguns es dediquin a matar la gent per ser diferent o a violar els nens?

Un gran home ja em va dir un dia que s'han de respectar les persones, però no les seves ideologies o manera de vida si aquestes són censurables.

Molta gent em diu que respectar no és compartir. I, en efecte, així és. No comparteixo els ideals del PP, però els respecto i m'encanta disctir amb militants argumentant i respectant la seva opinió (sempre que estigui ben raonada). En canvi, ni comparteixo ni respectaré mai els nazis, els masclistes o els pederastes. Com he de respectar algú que fa un mal reconegut a la societat?? Si veig un home violant una nena de 8 anys, segons la definició de tolerar, no ho he de prohibir ni d'impedir. Us quedaríeu sense fer res usant indulgència?? Digueu-me intolerant, però jo trucaria la policia i ho intentaria impedir.

Si això és ser intolerant, estic ben orgullosa de ser-ho.

Sant Jordi

Passejar per la Rambla (plena de roses, de llibres, de gent...), veure tots els balcons amb estelades penjades i la ciutat engalanada, regalar una rosa i rebre, amb emoció, un llibre. Són coses que et fan sentir més viva, que et fan recuperar la il·lusió perduda i que et fan veure que el món també té moltes coses bones.

I poder compartir amb una amiga tots aquests bons moments és la millor sensació de totes... Pots trobar a faltar altra gent i, fins i tot, arribar a estar trist, però ella està allà amb tu i la resta de les coses són secundàries.

Per això, sentint si en algun moment la vaig fer sentir incòmoda, moltes gràcies.

La rutina està infravalorada

Tornem a la rutina després d'uns dies de relax. Tothom s'emprenya i es pregunta per què duren tan poc les vacances, però, que no està bé la rutina? Imagineu-vos tota una vida de vacances, tota una vida de sorpreses donades per gent impredictible. No començarien a ser, llavors, les vacances i les sorpreses avorrides i (quina gràcia) rutinàries?

Aixecar-se cada dia aviat per anar al treball o a classe i passar-se el dia enfeinat no és tan dolent com la gent creu. Són aquestes les coses que ens fan adonar-nos de fins a quin punt són especials les sorpreses i els moments de relax. A més, quan ens trobem malament, si tenim coses a fer, aconseguim oblidar-nos, ni que sigui per unes hores, d'aquestos problemes. Encara més, sense la rutina del treball o dels estudis, mai ens podríem pagar les altres coses que tant ens agraden. Quan els turistes tornen de les seves vacances d'estiu a Benidorm (per dir algun lloc), pensen: "oiii, quina merda, ara hauré de tornar a la feina..." Com s'haguessin pagat les vacances (apartament, menjar, cerveses al xiringuito...) sense la rutina, sense treballar??

Per això, cada vegada que sento algú dient "odio la rutina!" somric mentre penso: "la rutina està infravalorada".

I ara, què penses fer?

Només passes 3 minuts sol a casa, la resta del temps surts i fas com que no passa res. Cansada de que tothom insisteixi una i altra vegada a dir-te coses que ells i tu sabeu que són mentida, acabes donant-los la raó, perquè de res serveix discutir. Però aquestos 3 minuts, un no res en la vida de qualsevol, són suficients per pensar en les merdes que has fet i les que estàs pensant fer.

De veritat el que et passa és el que has dit a la resta? O ho has dit només per fer-te el fort i el valent? Bah! És igual, ni tu saps què collons et passa... No, mentida! Sí que ho saps, a la perfecció a més, però no vols admetre-ho. I no ho vols admetre perquè, fins i tot quan només t'ho reconeixes a tu mateix, et fa sentir feble; així doncs, com s'ho has de dir als demés? No, no poden veure que ets una persona com la resta, algú que de vegades ho passa malament, que pateix com tothom. Has de fer-los creure que ets millor, que a tu les coses et donen igual. Però, què passarà llavors quan ja no puguis amagar-lo? No res.

Has aguantat estoicament coses mil cops pitjors, tothom et veia feliç quan només tenies ganes d'estar a casa amagat sota els llançols, així és que ara ho pots fer encara millor. Només algunes persones ho notaran (molt poques), però si et pregunten, tornaràs a dir que estàs genial. Així és que no et preocupis, el teu secret romandrà guardat molt de temps.

Paranoies

Sentir-te imbècil i no poder fer res per evitar-ho.

T'has cregut tot el que t'han dit i, ara, que te n'adones que tot era mentida, penses en fins a quin punt has sigut un subnormal. Maldius tots aquestos moments en que pensaves que tot era perfecte i no, tot no era més que un gran engany. I la persona qui t'ha enganyat? Millor no hi pensis. Segurament, està perfectament, no et recorda. I quan ho fa, li fas venir un somriure a la cara de malícia i un pensament de: "pobre innocent...". I et seguirà negant l'engany. Tu sabràs quina és la realitat i l'altra persona també, però mai oficialment, perquè les persones que enganyen no són capaces de reconèixer-ho.

"No val la pena que hi pensis", et diran. Tenen raó? Potser sí, potser no. És possible que si penses en això arribis a aprendre alguna cosa d'això que t'ha passat, però també pot passar que t'amarguis per una persona a qui mai li has importat una merda. I, llavors, què hem de fer?

Lluitar per seguir endavant, deixar enrere les persones que no ens han sabut valorar, provar d'aprendre alguna cosa i no mostrar punts febles. Aquesta és la resposta. I ens tornarà a passar i haurem de fer el mateix un altre cop, però això són coses de la vida. I pensa que probablement a la persona la qual t'ha enganyat també l'enganyaran i es sentirà de la mateixa manera que tu. Potser, llavors, se n'adoni que la va cagar del tot amb tu. Les dites són molt sàbies:

"Menja, gat, menja sardina, que ja cagaràs l'espina".