Només passes 3 minuts sol a casa, la resta del temps surts i fas com que no passa res. Cansada de que tothom insisteixi una i altra vegada a dir-te coses que ells i tu sabeu que són mentida, acabes donant-los la raó, perquè de res serveix discutir. Però aquestos 3 minuts, un no res en la vida de qualsevol, són suficients per pensar en les merdes que has fet i les que estàs pensant fer.
De veritat el que et passa és el que has dit a la resta? O ho has dit només per fer-te el fort i el valent? Bah! És igual, ni tu saps què collons et passa... No, mentida! Sí que ho saps, a la perfecció a més, però no vols admetre-ho. I no ho vols admetre perquè, fins i tot quan només t'ho reconeixes a tu mateix, et fa sentir feble; així doncs, com s'ho has de dir als demés? No, no poden veure que ets una persona com la resta, algú que de vegades ho passa malament, que pateix com tothom. Has de fer-los creure que ets millor, que a tu les coses et donen igual. Però, què passarà llavors quan ja no puguis amagar-lo? No res.
Has aguantat estoicament coses mil cops pitjors, tothom et veia feliç quan només tenies ganes d'estar a casa amagat sota els llançols, així és que ara ho pots fer encara millor. Només algunes persones ho notaran (molt poques), però si et pregunten, tornaràs a dir que estàs genial. Així és que no et preocupis, el teu secret romandrà guardat molt de temps.
En esos momentos en los que piensas: "¿De verdad le importo a alguien?, ¿realmente tengo cabida en la mente de algún ser humano como para que se preocupe por mí?". Y de ser así, "¿quién, en este mundo (precisamente en éste), puede ser capaz de pararse tan siquiera un instante en pensar en ti?".
ResponEliminaPues bien, cuando lo hago, aparecen en mi mente personas (para cuyo cálculo se requiere como único instrumento los dedos de la mano), y entre ellas, estás tú.
Te preguntarás a ti misma: "¿Cómo es posible que yo pueda significar tanto para alguien?". Por suerte, tengo la respuesta.
Saber escuchar, hacer reir, regalar un libro porque sí, sacarme del hoyo en el que estba hundido...en definitiva, darme tu amistad sin pedir nada a cambio, son sólo una ínfima parte de las cualidades que conforman tu(gran)personalidad. Espero que las conozcas, y en caso de que no, aquí estoy yo para recordártelo.
Contar una anécdota divertida, relatar el día a día en Barcelona, ver una película juntos ó ir a tomar cañas son hechos muy cotidianos que, tú sola, conviertes en especiales gracias a las virtudes que te he nombrado antes.
Lo último que me gustaría añadir es que, después de la parrafada anterior, sepas que siempre que estés enfadada, triste, o te ocurra cualquier cosa, me tendrás ahí.
GRÀCIES PER TOT!!!